Urbanisme assassí.
Altrament, l’urbanisme mata. O pot matar. Som víctimes potencials de la voracitat dels que pensen més en el seu benefici que no pas en el dels ciutadans, O possibles clients. Cadascú tira a la seva. L’urbanisme actual és una màquina de matar ciutadans.
Els responsables, polítics i tècnics que prenen males decisions, sovint miren a curt termini o, també massa sovint, creuen que tenen les solucions màgiques a l’abast de la mà.
Ara bé, darrera seu hi ha les mans ocultes, les que maneguen, remenen i tallen el pastís.
Els factòtums econòmics. Els ideòlegs de partit. Els que pensen en les properes eleccions.
Per no fer llarga la llista, tots aquells que tenen interès en el sector immobiliari, des del petit propietari fins a les administracions, passant per promotors i bancs. I, òbviament, a tots els que són a l’organització dels partits polítics.
Com deien abans, l’infern és ple de gent amb bones intencions.
A l’època de les xarxes socials i els continguts web, els renders de projectes queden d’allò més bé. Tot sembla meravellós.
Renders amb un revers tenebrós. Amb un costat fosc.
Renders preciosos fins que grates un xic.
L’eix verd de Consell de Cent, a Barcelona? Fabulosa idea fins que te n’adones que és una màquina de gentrificació i que centrifuga el trànsit als carrers veïns, augmentant la pol·lució, prou alta abans de l’obra. Com diuen alguns, el fum mata …
Les obres de pacificació que es fan arreu? Genials fins que trepitges el resultat i vas adonant-te com de dolenta és l’execució i com les llambordes criden els peus per fer-te caure i trencar-te la crisma.
Els nous ports, com el de Badalona, on podrem deixar la barqueta? Són imaginatius. Una solució que no entorpeix el corrent costaner i no ajuda a la mar a menjar-se platges. Llàstima que no s’hagi previst un bon flux per regenerar les aigües de la làmina interior, que començarà a fer mals olors ben aviat i a covar podriment i infeccions.
Ep! No tot passa a Barcelona o a Badalona, no.
És una constant general en tot el nostre país.
No tot és tant dolent.
Cert. Per fi tenim una plaça de les Glòries Catalanes ( cap referència a elles en més de 140.000 m2 de plaça però sí al meridià o a la sèquia Comtal) que, després de 165 anys, ja és acabada, per més desgavell que sigui de dalt a baix. Si més no, els veïns deixarem d’empassar-nos la pols de 12 anys d’obres continuades, ja no patirem tantes rebrincades de turmells i els ciclistes ens atropellaran en un indret suposadament idíl·lic.
La broma puja fins ara a 640.000.000 d’euros. I encara queda!
Però aquest culte al render o a la solució miraculosa, tan estimada per polítics i tècnics, és un greu perill per la salut pública.
El que fan els tècnics és més preocupant. Els altres tenen un interès específic. Omplir-se les butxaques, legítima o il·legítimament.
El cas dels tècnics …
Tan malament ho estan fent les escoles d’arquitectura?
Tant asseca el cervell la feina amb l’administració?
Ells haurien de ser la darrera barrera entre el ciutadà i el sistema, els que ens defensessin d’avariciosos i de xucladors de mamelles.
Malgrat tot, seguim vius. És meravellosa la capacitat de supervivència dels catalans.
Com sia, hem de trobar maneres per estirar les orelles i, si fes falta, defenestrar als qui obliden que els cabals que gestionen les administracions són, suposadament, per vetllar per nosaltres i que malbaratar en obres i projectes que ens maten és un crim de lesa humanitat
«Urbanisme assassí» és un article de Contraclau. Si en vols llegir més, ves a Literatura o a les nostres xarxes socials. També el pots veure en format podcast a El Sr. Florenci diu, també en xarxes.