Avui, quan parles d’habitatge turístic et posicionen amb un munt d’adjectius i substantius.
Per exemple, capitalista, explotador, progressista, necessitat, especulador, insocial, esquerrà, aprofitat, voltor …
Abans, fa cinquanta anys enrere, gairebé no existia el turisme rural i els habitatges turístics eren els de gent de costa, fets amb feines i treballs per generar diner amb que viure la resta de l’any i no dependre de pagesia, ramaderia o construcció. O bé dels qui tenien més vista i aprofitaven el seu patrimoni per diversificar en un mercat que anava en alça i que semblava la contingència genial a qualsevol futur problema.
Avui, tot ha canviat.
L’existència en el mercat de muntanyes de diners àvids de generar altes rendibilitats ha trencat en milers de bocins el que era una bona praxis.
I molts d’aquests diners han anat a parar a l’immobiliari. No només fons voltors. Patrimonialistes, family office, petits propietaris …
Són ells els culpables?
Pensem un xic. És un bon negoci llogar a llarg termini, amb risc d’impagament, de no disposar de l’habitatge a termini de contracte i d’haver de fer obres quan marxa el llogater?
Quan confrontes la pregunta amb el fet que el lloguer de l’habitatge turístic és més segur, dona millor rendibilitat i genera ingressos més grossos, la resposta, lamentablement, és senzilla.
Millor lloguer turístic que no pas a llarg termini.
I de qui és la responsabilitat?
De les administracions, que amb mala visió, van posant pegats a un problema més ampli, el de l’habitatge.
Van, sempre sempre, rere el problema. Per resoldre-ho, li fan la feina més complicada a qui vol fer negoci amb l’habitatge, cosa ben legítima. Però es troben que la resposta a cada llei és una drecera nova.
L’habitatge turístic és bo.
La política d’habitatge, molt dolenta.
Si vols llegir més, ves a Literatura.